191 pila de parlars aberrante i inconnexos. Malgrat aquests condicionaments tan desfavorables, el Congrés hi fou molt ben rebut. Algú podría pensar que el clima que descric era obra del Congrés. Si algú així pensava, s'equivocaria. És cert que el Congrés hi feu feina —i bona feina—. Peró la veritat és que aleshores a l'Aragó la llavor ja havia estat sembrada. «Uns són els qui sembren, i uns altres els qui leguen». I bé, aquest ] libre és 1'explicació de la política lingüísitica —sobretot escolar— que adopta i aplica la Diputació General de Aragón a les terres on viuen les 70.000 persones de la Franja, tradicionalment afectades de diglóssia. Ens ho explica José Bada, qui, pel seu cárrec de Consejero de Cultura y Educación, fou el responsable de l'establiment i de l'execució d'aquesta política. Com tots els qui sembren, també José Bada hagué de véncer situacions climatológiques adverses. Peró la llavor i laterra, agraídes, donaren els fruits esperats. Les dues idees centrals de la política duta a terme són: 1) els parlars de la Franja, que no són tan heterogenis com hom pretenia, pertanyen a un sistema coherent (que és la llengua catalana); 2) la filiació románica d'aquests parlars és exclusivament lingüística (i no compromet de cap manera la condició d'aragonesos deis qui s'hi expressen). Tan senzill que és, i tan difícil que era de reconéixer-ho! Quant a la primera, fins aleshores el terme catalá era tabú, i, per a evitar-lo, tothom es refugiava en les denominacions comarcals deis parlars. Totes les llengües tenen varietats locals, peró totes funcionen —com a tals llengües—, grácies a un cert grau d'abstracció, que permet d'extreure ] 'estructura básica que les singularitza. Aleshores, ensenyar i conrear la llengua és assimilar-ne aquella estructura mitjaneant la gramática i el diccionari (que sempre són compatibles amb les realitzacions concretes: regionals, comarcals i ádhuc individuals). Pel que fa ala segona idea central, és absurd de pensar que el reconeixement de la catalanitat idiomática de l'Aragó oriental hagi d'implicar que els qui així s'expressen renuncian a la qualitat d'aragonesos. Podríem esmentar innombrables mostres d'aquesta compatibilitat. Només n'esmento una: els habitants de la Suisse Romande parlen francés. ¿Algú ha temut mai —o ells mateixos— que aixó els obligui un dia a ésser francesos? Són francófona, es